Entre líneas...

Las emociones están estrechamente vinculadas a la forma en que interpretamos las situaciones que nos ocurren. Por ello, ante un mismo hecho, personas distintas lo afrontan de manera distinta.  Ello nos informa que no son las circunstancias en sí lo que desencadenan las emociones sino la manera en que cada uno interpreta las mismas; aunque hay hechos que son vividos de forma similar.
¡Entre líneas pueden leerse tantas cosas...! El mensaje está ahí, oculto y sutil, entre las palabras pero fluyendo en las acciones. Leer entre líneas implica complicidad, conectar con uno mismo y con el otro, establecer un lazo estrecho que nos permite escuchar desde otro plano los pensamientos y las emociones, aquello que no es expresado de manera directa. Frecuentemente, optamos por ceñirnos al mensaje explícito, sin buscar más allá, porqué al hacerlo el camino es más cómodo y menos riesgoso, pues uno siempre puede parapetarse diciendo “nunca caí en eso” o “nunca dijiste nada”. Cuando intuimos que las cosas no son lo que parecen a veces surge el miedo y su asidua compañera de camino, “la negación”, y al ponerla en acción, cerramos la puerta a la posibilidad de afrontar un reto, un conflicto o sencillamente nos vetamos la experiencia de autoconocernos más o de conocer más al otro.
Entre líneas podemos leer la tristeza, el dolor, el enojo, la rabia, las ganas de ser reconocido, un reclamo, el miedo a la transgresión, pero también el amor incondicional, la gratitud por haber sido sorprendida por la emoción, el despertar de un sentimiento, el deseo de un encuentro, el anhelo de un beso, la necesidad de un abrazo, las ganas de querer volver a verle, el deseo de sentir de nuevo la presión de una mano agarrándote el antebrazo en su intento por explicarte que ya te entendió...

Fotografia: Bert Kaufmann

Hoy en día sabemos científicamente en que lugar del cerebro se desarrollan las emociones y incluso cómo funcionan, pero a pesar de saber tanto de ellas a veces no sabemos cómo escucharlas. La racionalidad ocupa gran parte de nuestra forma de vivir y existe poco espacio destinado al cuidado de lo emocional y cuando las circunstancias favorecen la conexión con nuestros sentimientos no entendemos que nos quieren decir,  no sabemos “leernos entre líneas” y ello acaba provocando un "brecha emocional” que puede conducirnos a la somatización de enfermedades y al bloqueo.

Para  aprender a identificar emociones puede ayudar acudir al baúl de nuestra infancia, abrir “la caja de pandora”, allá donde guardamos lo aprendido en nuestra familias. Los padres enseñamos a nuestros hijos con nuestras conductas, con aquello que decimos de modo expreso o indirecto y a través de nuestro propio modo de expresar o no las emociones. Así también aprendimos nosotros. Por ejemplo, si un niño cuando se enfada no es acompañado por sus padres, recibiendo como castigo por ello el rechazo, y ello es repetido con cierta frecuencia, podrá llegar a construir un comportamiento adulto dónde la expresión del enojo no tiene cabida y no es aceptada. Y así, podemos encontrar un gran abanico de aprendizajes que pueden hacerse siendo niños, que pasan desde entender que las emociones de los otros son más importantes que las propias o que hay que “ser feliz” todo el tiempo, hasta personas que han aprendido a “no sentir” y a ignorar sus sentimientos, mostrando su confianza exclusivamente en la lógica. Llegar a descubrir las reglas relacionales familiares, más o menos encubiertas, es lo que abre la puerta a la esperanza del cambio.

En resumen, leer entre líneas exige compromiso con nuestra voz interior, estar dispuesto a escucharse y a escuchar al otro adentrándose en el universo de la complejidad, el cual nos permite una nueva manera de “pensar” el mundo emocional y relacional.

ESTHER CAMÍ

Terapeuta Familiar

Directora Técnica y de Calidad de EDUVIC SCCL

"Entre líneas..." se encuentra bajo una se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported 

Un possible model integral d'intervenció de cura institucional

La supervisió està en relació amb la formació continuada i la cura dels equips. Aquest és un possible Model  integral d'intervenció de cura institucional en centres residencials en el qual un supervisor-consultor extern realitza trobades mensuals o bimensuals.

Quins han de ser els objectius principals d'aquesta supervisió?

Marooned via photopin cc

• Generar un espai que afavoreixi la reflexió participativa en grup, que estimuli i aporti nivells de discussió més amplis sobre cada situació particular i /o individual, introduint l'autocrítica com element impulsor de la tasca.

• Generar un espai d’anàlisi del cas, a partir d’ampliar la mirada dels professionals envers aspectes de l’infant i l’adolescent que van allà de la quotidianitat i l’explicació dels fets que ens aporta la família.

• Propiciar la creativitat de l'equip en el disseny de models i estratègies relacionals,  educatives i institucionals, eficaces per a la resolució dels problemes plantejats.

• Ajudar a desenvolupar les potencialitats professionals dels membres de l'equip.

• Afavorir l'expressió i la integració de les ansietats subjacents de l'equip d'atenció, i promoure mecanismes de protecció per a detectar el malestar que produeix el treball.

Com han de ser els espais de supervisió d’equips i de supervisió de casos?

Espai d' oxigenació 

És un espai d’oxigenació que pretén que el grup pugui portar la càrrega emocional que comporta el treball; analitzant mitjançant la participació activa dels membres de l'equip les situacions amb les quals es troba a l'hora de fer les seves tasques. La intenció és ajudar a entendre les dificultats que es presenten en la relació professional per a arribar a les fites que es consideren possibles i pertinents per a cada infant i adolescent en cada etapa del procés.

Avaluar l'eficàcia de la pràctica professional en l'àmbit individual i grupal (processos, estratègies d'execució...) i anar valorant l'adaptació del programa de treball del centre a la realitat canviant en l'àmbit infància i família a cada moment.

El treball en els centres residencials exigeix d'accions coordinades en una mateixa direcció que requereix d'una meticulosa tasca de cooperació i potenciació entre tots els membres d'un equip, la qual cosa implica la recerca d'acords que permetin consonàncies entre diversitat d'estils educatius i socials i la sensibilitat pròpia d'entendre'ls per part de cada membre de l'equip.

Espai d'estratègia

Mitjançant l'anàlisi de casos es pretén visionar les situacions que per les seves característiques pertorben el desenvolupament dels processos socioeducatius i les dificultats amb les quals es troba l'educador. En les sessions de treball es focalitza i privilegia l'estudi del cas, a partir dels contactes realitzats amb la família, les tutories amb els infants i adolescents i les informacions provinents de la coordinació amb altres professionals de la xarxa , buscant desbloquejar la pràctica i orientar-la cap a fites per a cada cas i situació.

Per a això és necessari anar revisant i completant un diagnòstic operatiu de cada infant i adolescent, des d'una perspectiva individual, familiar i residencial que determini els problemes però que també permeti orientar als professionals del centre sobre el possible comportament del resident i la manera d'abordar-lo concretant els objectius de les intervencions educatives més adequades per a cada persona dintre del centre.

ADELA CAMÍ I DEALBERT

SUPERVISORA DOCENT EDUVIC-ESCOLA ITINERE

PRESIDENTA I DIRECTORA GENERAL D'EDUVIC SCCL

"Un possible model integral d'intervenció de cura institucional" se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported 

Propostes per a la cura dels equips en serveis residencials

La cura dels equips és responsabilitat dels nivells directius i de les institucions, es refereix a crear i assegurar condicions de treball que transmetin un missatge de preocupació i cura de la institució pels seus equips de treball. Alguns d'aquests factors protectors es refereixen a les condicions mínimes de seguretat en relació al compliment laboral, unes altres es refereixen als estils de lideratge i als estils de supervisió en els llocs de treball.

Hi ha també una co-responsabilitat de tots els membres d'un equip per a cuidar-se els uns als altres (avui per tu demà per mi). Molts dels episodis quotidians de la vida en el centre residencial estan exposats a la vista dels altres, siguin residents o membres de l'equip i cada intervenció educativa o social és única pel moment i la situació. L'opinió i l'assenyalament del que no veiem, o ens costa veure per part dels companys és una de les millors eines per a la nostra salut mental així com el suport i reconeixement en els moments d'incertesa.

• L'equip que treballa en aquest camp ha de tenir una remuneració econòmica adequada i sobretot seguretat laboral. Evitar la inestabilitat dels equips i afavorir la cohesió; per exemple en les contractacions del personal.

• Cobertura de les institucions Assegurar als professionals les condicions mínimes de resguard de la integritat personal en el treball. Especialment quan en els centres hi ha alguns educands que es mostren especialment agressius. La protecció explícita davant determinades situacions (Ex. Posar una denúncia). La responsabilitat no ha de recaure en el professional només, sinó que ha de ser l'entitat, representada pel director/a del centre qui ha d'assumir el lideratge de la denúncia. Si un no se sent protegit sens dubte condicionarà totes les posteriors intervencions.

• Compartir la responsabilitat de les decisions de risc que ha de prendre cada membre de l'equip, per exemple, la proposta de suspensió de visites o permisos amb la família, o tot el contrari. El desgast que implica prendre la responsabilitat en aquest tipus de decisions que tenen alguna probabilitat d'error, pot esmortir-se quan és tot l'equip qui assumeix la responsabilitat per les conseqüències de la decisió.

• És necessari crear espais per a anar treballant els problemes quotidians, que oxigenin i ajudin als equips per a continuar endavant. Organitzar espais sistemàtics on tot l'equip tingui l'oportunitat de buidar els continguts més *desestructurants. No endur-se els problemes a casa; no és adequat i a més vulnera l'element de confidencialitat.

• Generar espais protegits per a l’explicitació i resolució dels problemes sorgits en l'interior dels equips, desenvolupant estratègies constructives en les quals puguin ventilar-se els desacords i desenvolupar destreses de negociació, consens i respecte de les diferències.

• Horari limitat de treball i temps adequats per a la recuperació. Els professionals no han de tornar al centre en els seus dies lliures i la disponibilitat al telèfon mòbil fora del treball ha de limitar-se puix que les trucades van carregades d'angoixa i urgència que no permeten descansar.

• Cal cuidar la dependència del treball. Ningú és imprescindible i ha de fomentar-se l'autonomia dintre de la institució. En sistemes molt jerarquitzats, el líder o director està sobrecarregat i és necessari una delegació de responsabilitats. Les persones que treballen en un centre residencial han de construir les seves vides i les seves relacions personals alienes al centre.

• Criteris clars i consensuats entre tots i revisats periòdicament dels aspectes fonamentals del treball socioeducatiu. L'equip no ha de transmetre el missatge que s'està disposat a aguantar tot, cal situar les coses, posant límits clars.

• Crear espais de distensió en l'equip que permetin relacionar-se en altres àrees i temes. Per exemple, espais lúdics compartits com menjars o sopars d'equip, regals de Nadal entre professionals, “l'amic invisible”.

• Reconeixement per part de la direcció i la institució cap als treballadors. Amb petits detalls i gestos es pot manifestar confiança , afecte i respecte i encoratgen en l'acompliment de la tasca

• Estils de lideratge democràtics. Els estils de lideratge autoritari i vertical augmenten la probabilitat de reproduir les dinàmiques d'abús a l'interior dels equips i tendeix a silenciar els conflictes.

• Permetre demanar ajuda oportuna a supervisors o consultors externs per a elaborar els temes que dificulten l'avanç de l'equip amb estils de supervisió protectors i enfortidors dels propis recursos.

• Formació i capacitació permanent del personal dintre de la pròpia institució aprofitant els aprenentatges que es presenten en la vida diària de la institució. Seminaris d'anàlisis de casos, tallers de capacitació en habilitats i tècniques d'actuació amb infants, adolescents i les seves famílies.

• Suport de la institució per a la formació externa en àrees pròpies de cada professional.

• Crear espais per a pensar i reflexionar en el que es fa. Es dedica poc temps a això i ajuda a contextualitzar i entendre les situacions que s'estan vivint i buscar alternatives i canvis.

• Promocionar l'estudi i la presentació de treballs en congressos d'investigació i de reflexió metodològica de la tasca que es va realitzant tractant de conjugar treball pràctic i marc teòric.

• Afavorir les relacions vinculades amb  professionals d'altres serveis i xarxes, mitjançant Jornades, Seminaris, visites als centres, que afavoreixin els processos de derivació i complementació d'actuacions amb altres instàncies.

• Suport i supervisió per part de la direcció als professionals que comencen. El treball en un centre residencial per la quantitat d'estímuls continus i el contacte directe amb els infants i adolescents suposa un fort estrès en les persones que s'inicien i és necessari cuidar i dur la preparació del personal de forma progressiva, ensenyant i informant, al mateix temps que s'elimina la pressió del treball diari. El personal trobarà respir a estar en aquesta situació de rebre més que donar durant tot el dia.

• En algunes institucions es proposen treballs rotatius amb l'objectiu d'evitar l'avorriment i la rutina. Un aspecte important és com donar una sortida laboral a persones que ja no estan amb la disposició anímica per a seguir treballant en un centre residencial, i no obstant això, han creat uns sòlids vincles de dependència fins i tot de fidelitat dintre de la institució. Ajudar a desenganxar-se del centre i veure que quan el treball es converteix en sofriment, i ofereix poques compensacions, cal obrir una porta que faciliti la sortida.

• Transmetre confiança i esperança en el que estem fent Existeix molt dolor i desesperança en alguns residents i les seves famílies, són persones en situacions límit i la relació que mantenen amb els professionals, encara distant de ser la ideal, en molts casos, és la millor que han mantingut en la seva vida. És una responsabilitat enorme sostenir aquesta relació. L'esperança és un component de l'estat anímic general del centre residencial.

ADELA CAMÍ I DEALBERT

SUPERVISORA DOCENT EDUVIC-ESCOLA ITINERE

PRESIDENTA I DIRECTORA GENERAL D'EDUVIC SCCL

"Propostes per a la cura dels equips en serveis residencials - Supervisió VI" se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported 

Supervisió 5: Cuidar-te per cuidar

Si bé el compromís emocional amb que cada membre d'un equip de professionals d'un centre residencial o d'acolliment, viu els esdeveniments no és el mateix, sabem que conscient o inconscientment les emocions ens arriben, ens penetren i actuen dintre de nosaltres. Els mecanismes de defensa que tots utilitzem dependran fonamentalment dels recursos personals genuïns que cadascun hagi pogut desenvolupar al llarg de la seva vida.

És necessari un registre oportú i visibilització dels malestars i poder expressar-los lliurement. Els éssers humans aprenem a silenciar aquests senyals postergant la satisfacció de necessitats bàsiques o invisibilitzant les fonts de dolor i malestar. Una estratègia important d’autocura es refereix a recobrar la capacitat de registrar oportunament els malestars. Una gran quantitat dels trastorns que es descriuen com a conseqüència del burnout es relacionen amb no haver registrat oportunament font d'estrès o malestar, acumulant tensions per llargs períodes de temps que desemboquen en lesions o malalties. Recuperar la capacitat de registrar els malestars, tant els físics com els psicològics és un dels requisits fonamentals del autocura. Adonar-se quan hem de descansar, quan tenim gana, quan hem d'anar al bany. De la mateixa manera, ser capaç de registrar les molèsties psicològiques oportunament, és el que es relaciona amb estratègies adequades d’abordatge de conflictes. 

Una estratègia adequada és permetre'ns compartir amb altres membres de l'equip els sentiments de debilitat, cansament i esgotament i poder mostrar la por. Per exemple, després d'un episodi violent sobretot si ha sobrevingut una agressió, l’impacte és dur per a la persona que ha intervingut però també per a la resta de membres. Les situacions doloroses i perllongades silenciades tendeixen a produir un tremend malestar que pot manifestar-se en baixes laborals per estrès, ansietat i depressió. Un dels aspectes més inhabilitants de l'activitat professional és la por a reviure el dolor de la situació traumàtica. Si deixem que el dolor s'acumuli podem arribar a emmalaltir i som “mals malalts” i és freqüent trobar resistències a deixar-se ajudar. 

Hidden_vice

Cal donar-se temps i de vegades demanar ajuda professional per a elaborar les situacions traumàtiques que necessitin de buscar una sortida d'alleugeriment. A més les circumstàncies de vida de cada persona pot estar sotmesa a factors estressants o dolorosos. Una important responsabilitat és la cura de la salut pròpia. 

Un motiu de desgast sol ser la sobreimplicació en la vida dels educands o la projecció d'expectatives i objectius poc realistes, que solen veure's frustrats amb freqüència. Una distància adequada en la relació d'ajuda, que sigui “ni massa prop, ni lluny” ajuda. La distància, entesa no com alguna cosa física entre professional-infants, sinó com quelcom relacionat amb les responsabilitats, amb els límits i el lloc que ocupa cadascun en la tasca. Es poden establir relacions acollidores, càlides i afectives amb els infants i adolescents, i alhora saber captar on estan els límits de la relació d'ajuda (que correspon a cadascú) i el respecte mutu. Això requereix com a condició, acceptar les nostres pròpies limitacions i les dels nostres educands, sense que això signifiqui a priori un sentiment de frustració; només admetre que la nostra actitud ha de ser plàstica i requereix una bona dosi de paciència i tolerància i que moltes vegades serà necessari modificar la rigidesa dels nostres propis esquemes.

Cal tenir en compte la relació i les ressonàncies entre professionals i població atesa i la necessitat d'espais de buidament i  *descompressió. Es tracta de compartir la pesada càrrega emocional de l'impacte que provoquen continguts molt forts en la persona que els escolta. És freqüent que l'impacte emocional d'alguns esdeveniments traumàtics sigui tan fort que deixi al professional “ennuegat”, enganxat a aquesta situació, sense possibilitat de registrar o elaborar altres continguts fins que no es produeixi el buidatge. El buidatge té un efecte de descompressió, que és necessària per a poder seguir treballant. Hi ha necessitat de disposar d'espais personals d'oxigenació, que la persona pugui airejar-se, nodrir-se, en activitats absolutament allunyades de les temàtiques de treball; com per exemple la jardineria, la pesca o el muntanyisme, la lectura, l'artesania, la participació en grups i altres (Aron i Col. 2004). 

També cal contemplar i fomentar l'exercici físic. Les tensions del treball s'acumulen en el cos. La rigidesa, dolors musculars, dificultats per a agafar el son, mals de cap són símptomes, que poden alleujar-se dedicant espais periòdicament per a la cura del cos. El cos no ha de ser menyspreat i la cura no s'ha de concentrar només en la ment.

Ubicació de la responsabilitat on correspon. Evitar auto-responsabilitzar-se en excés i evitar culpar a uns altres. Els professionals s'enfronten a decisions importants de les persones que atenen en un clima d'urgència i poden cometre's errors. És important saber reconèixer-los, permetre-se'ls sense flagel•lar-se i aprendre per a les noves situacions que van a sorgir en el treball diari on una vegada i una altra van a sorgir problemes i prendre decisions. Un requisit per a un abordatge adequat de resolució de conflictes, és el que permet la reparació, especialment quan hi ha hagut dany com a conseqüència de la gestió inadequada i especialment en el dany de les relacions interprofessionals.

Seguir formant-se contínuament. És important rebre formació en aquelles perspectives teòriques que lliuren destreses instrumentals adequades per al tipus de treball. Recordem que una font important de desgast professional és la sensació d'ineficiència i d'incompetència. 


ADELA CAMÍ I DEALBERT

SUPERVISORA DOCENT EDUVIC-ESCOLA ITINERE

PRESIDENTA I DIRECTORA GENERAL D'EDUVIC SCCL

"Cuidar-te per cuidar - Supervisió V" se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported 

Supervisió 4: El desgast emocional dels professionals en el treball. Burnout

Per desgràcia, un fenomen comú a l'equip d'un centre residencial o un centre d'acolliment i altres institucions d'ajuda és la síndrome d'esgotament o cremat. Es caracteritza per un desgast de la persona o per un esgotament causat per l'excessiva demanda d'energies, de fortalesa o de recursos i pot ser causa de trastorns psicològics greus, de l'abandó de la professió o del camp de treball. Són habituals les baixes laborals atribuïbles l ‘ estrès o depressió que no obstant això tenen el seu origen en un desgast emocional o algun fet traumàtic (agressió d'un resident, per exemple).

Freudenberg defineix el burnout com “un estat de fatiga o frustració que apareix com resultat de la devoció a una causa, a un estil de vida o a una relació que no produeix les recompenses esperades” (Freudenberg, 1974) No es tracta d'esgotament per excés de treball, és a dir, no és una cosa que pugui guarir-se prenent unes vacances. No es tracta només de cansament, sinó que és una espècie d'erosió “de l'esperit”, que implica una pèrdua de la fe en l'empresa d'ajudar als altres. Apareixen senyals com el sentiment de fatiga, molèsties físiques, mals de cap, trastorns gastrointestinals, falta de somni o dificultat a dormir, pèrdua de pes i respiració tallada (Freudenberg, 1974). El procés d'una persona cremada sofreix un canvi. S'irrita amb facilitat i es va tornant paranoica; assumeix  molts riscos o es torna rígid com resultat del desgast. Per a una persona exhausta, el canvi resulta amenaçador. Altres indicis d'aquest fenomen són el desenvolupament d'una actitud cínica, vagar pertot arreu, perdre el temps i fer menys treball.

El desgast es veu facilitat per dificultats originades pels propis professionals com per exemple, deficient formació, falta d'interès i escassa motivació. Poden apareixen actituds poc adequades i gens receptives com són actituds passives, d'inhibició, derivativa, paternalista i compassiva o repressiva i de rebot amb desconfiança mútua. El burnout (cansament emocional, pèrdua de empatia, baix rendiment), s'associa amb baixa satisfacció professional, por a cometre errors, escassesa de recursos extraprofesionals, menor preparació, juntament amb demandes i expectatives excessives (Ochoa 1997).

L'obligació de realitzar moltes funcions i de relacionar-se simultàniament amb els residents, altres professionals i la comunitat, al costat de la pressió a la qual estan sotmesos és una de les causes del “cremar-se”.

La intervenció amb els infants, adolescents i les seves famílies han de ser vistos, com un sistema de canvi continu on sempre és desitjable la innovació i on existeix el perill de “l'ancoratge” del model pel cansament del personal, així com per la necessitat de complir infinitat de respostes dintre d'un sistema ampli. La resposta ha de donar-se dintre d'una xarxa d'intervenció social. I ha d'estar oberta a realitzar els canvis adaptatius oportuns a cada moment. A més, és necessària una supervisió als membres de l'equip que ajudi a rescatar-los d'una forma de sofriment humà, que en la mesura que no trobi alleugeriment, impregna de decepció i pessimisme a les institucions desencadenant mecanismes defensius intensos en educands, familiars i equip que contribueixen al malestar. 

Cuidar-se un mateix en l'equip i la institució

 
La cura és una responsabilitat personal de cada professional i ha d'assumir-lo com a tal. És molt important la visualització d'un mateix com professional de risc i el desenvolupament de factors protectors. Sol ser habitual en els professionals dedicats a l'atenció un sentiment de omnipotència, un “puc amb tot” i mecanismes de defensa com la negació, posant en l'altre la capacitat de deteriorar-se. En ocasions la por a no ser vist com a competent davant la complexitat de la problemàtica present i les inseguretats a “no ser un bon professional” poden dur a ocultar fets traumàtics que puguin estar succeint en el treball.

El treball en contacte directe ens duu a desenvolupar el concepte de risc que és el primer pas per a la cura: reconèixer-se com professionals i com equips en risc i dedicar recursos al desenvolupament d'estratègies que permetin esmorteir l'efecte nociu i contaminant que té el treball. És necessari generar condicions “curoses” i protectores per al treball dels equips. Per a Arón i Plans (2004) és prioritari abordar aquest tema en professionals d'ajuda, que estan permanentment orientats cap a les necessitats d'uns altres i suposa un canvi per a dirigir la mirada cap a un mateix i cap als grups de treball, que són l'eina fonamental en les relacions d'ajuda. La majoria dels equips i instruments de precisió no només tenen establert un manteniment periòdic sinó que estan a càrrec de personal tècnic especialitzat que detecta el més mínim error en el seu funcionament. Mentre més valuoses són les maquinàries, major és la inversió en la seva cura i manteniment. A això es refereix la responsabilitat per l’autocura: demanar unes condicions de treball que no impliquin ser tractats com professionals d'un sol ús i que siguin acords a la delicada tasca encomanada. 

ADELA CAMÍ I DEALBERT

SUPERVISORA DOCENT EDUVIC-ESCOLA ITINERE

PRESIDENTA I DIRECTORA GENERAL D'EDUVIC SCCL

"El desgast emocional dels professionals en el treball. El Burnout -Supervisió IV" se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported 

Supervisió 3: "L'equip de treball: eina principal d'un centre residencial d'infants i adolescents"

Per  a García Badar  (1990) cada membre de l'equip  interdisciplinari davant la intensitat de les relacions es veu obligat a recórrer un dels tres camins possibles:

1) Al no poder tolerar la situació, tal com l'està vivint, ha de prendre distància, allunyant-se dels infants i adolescents i de la participació. (Si es tracta d'un educador pot posar distància tornant-se més repressiu i pot desenvolupar una tendència a recloure's en el despatx d'educadors)

2) La segona possibilitat és emmalaltir-se, identificant-se amb els nens i adolescents, reclamant igual atenció. Si bé forma part del personal, pren el paper de pacient fent una regressió a través de la qual reclama una cura similar, fent responsable moltes vegades a la Institució per haver-li emmalaltit.

3) La tercera possibilitat és la de fer un procés de creixement i desenvolupament que té semblança amb el procés  socioeducatiu dels infants i adolescents. Si es tracta d'un membre del personal ho denominarem canvis necessaris per a capacitar-se professionalment i desenvolupar cada vegada més recursos yoics per a poder enfrontar les ansietats dels educands, el que simultàniament constitueix un creixement psicològic del seu sí mateix.

El no poder fer aquest tercer procés pot dur a pensar que la situació de l’educand és “una situació sense sortida”. Un s'aferra a la idea que el que ocorre no té rés a veure amb un mateix, posa una major distància entre la salut i la malaltia, es torna crític amb bel·ligerància amb la institució, es pot aliar amb altres persones que tendeixen a fer compartiments estancs atrinxerant-se; això pot succeir en tots els nivells de l'equip.

Un aspecte fonamental per a unes relacions sanes en l'equip és la comunicació. Els problemes propis de la convivència es presenten en qualsevol grup de persones reunides i per tant en qualsevol institució. En els centres residencials hi ha dues variables que incideixen en forma determinant sobre els problemes de la convivència: una depèn de la major o menor coherència que existeixi en l'equip educatiu quant al seu model i metodologia de treball; altra variable és que el contacte quotidià amb els nens i adolescents, que han sofert un tracte inadequat per part dels seus progenitors, desgasta i posa en moviment ressonàncies personals poderoses que permanentment desafien a l'equip perquè pugui complir reeixidament la seva missió fonamental, això és, conservar l'actitud educativa i de rehabilitació emocional en benefici dels educands.

És determinant per a la comunicació veure com es realitza la coordinació entre els professionals per a la discussió de casos i parlar de les dificultats que van apareixent. Solen existir espais formals de reunió i coordinació, però sorgeixen resistències per a mantenir-los “per falta de temps” davant les constants demandes dels residents i els requeriments burocràtics de les institucions” i una dinàmica que tendeix a reproduir-se és atendre primer l'urgent, que sol ser molt, i queda poc temps per a l'important. Fa falta temps per a parlar de com està afectant el treball quotidià en els professionals i en les seves relacions interpersonals i saber tolerar les crítiques i aprendre dels errors. Aquesta necessitat va renyida amb el narcisisme que necessita a més de reconeixement i comentaris positius. Si predomina la crítica el sentiment paranoide aflora i la comunicació es ressent, creant-se aliances i subgrups i l'equip es fractura. Quan no existeix la confiança per a realitzar critiques ni expressar reconeixement la incomunicació i l'aïllament s'instal·la en l'equip i en les relacions interprofessionals. 

Supervisió 2: "Situacions de Crisi en els Centres Residencials"

Una crisi és un estat temporal de trastorn i desorganització en una persona o sistema. Es caracteritza, principalment, per la incapacitat per afrontar una situació, utilitzant els mètodes que ja es coneixem per a resoldre problemes. Ens empeny a canviar però no sabem cap a on i ens podem preguntar què fer. Hi ha pèrdua de l'equilibri emocional (de la forma acostumada de sentir i d'expressar el que se sent) i causa patiment (dolor, tristesa, terror, inseguretat, enuig, ràbia, impotència...) perquè les formes habituals en que la persona resol els seus problemes no funcionen. Les situacions de crisis impliquen una ruptura d'un equilibri anterior i el procés de recerca d'un nou equilibri. La crisi abasta dos moments: d'una banda , l’impactae de la situació traumàtica i per un altre, el treball del jo per a trobar una sortida. Les metes de la intervenció en crisi són: 

·       Contenció. Restablir l'equilibri psicològic de les persones i així millorar la capacitat d'enfrontar la situació.

·       Créixer i aprendre a causa de la crisi, integrant l’ ocorregut.

·       Aprendre noves formes d'enfrontament de problemes, concebre la vida de diferent manera, a fi de poder plantejar noves fites per al futur.

Per a Maxwell Jones (1968) les crisis són una situació intolerable que amenaça convertir-se en un desastre o calamitat tret que es prenguin mesures organitzatives i psicològiques. Cada crisi té la seva història L a sèrie de fets que li precedeixen i la resultant de la interacció dels rols dels participants; formen l'estructura en la qual es desenvoluparà la crisi; i sovint s'intensifiquen pel bloqueig de la comunicació entre ells. El model que desenvolupa Jones per a la resolució de les crisis compren uns principis bàsics: Confrontació cara a cara. Oportunitat. Lideratge neutral. Capacitat. Comunicació oberta. Nivell apropiat de sentiment

Supervisió 1: Per què cuidar-se i a qui correspon la responsabilitat?

LA SUPERVISIÓ DELS EQUIPS DEL SERVEIS SOCIALS D’INFÀNCIA I ADOLESCÈNCIA. UNA MIRADA ESPECIAL ENVERS ELS EQUIPS DE CENTRES RESIDENCIALS. 

En els serveis socials orientats a nens, nenes i adolescents s'atén a persones, grans i petites, amb mancances en tots els aspectes, especialment en el terreny afectiu, relacional. Els vincles es veuran afectats constantment; aquest fet dificulta tant la relació en el camp educatiu com en les activitats de sociabilitat i socialització . A més freqüentment, les intervencions professionals es desenvolupen sota la pressió d'un clima d'urgència i ens trobem en moltes ocasions que el tracte directe amb els nens i adolescents , la família i altres agents en l'atenció (jutges, assistents socials, mèdics, psicòlegs, altres educadors...) provoca situacions veritablement difícils, quan no obertament conflictives, que una vegada i una altra acaben atrapant al professional sense que aquest pugui  trobar les claus per a sortir de les mateixes .

Les crisis apareixen constantment i part del treball consisteix en abordar-les i aprendre d'elles. Tots aquests factors provoquen una tensió permanent que determina un desgast i un esgotament de les forces en els professionals i els equips d'atenció que necessiten nodrir-se de cures i suport per a poder fer la seva tasca sense caure en el desànim o emmalaltir. En el text s'exploren aspectes que tenen a veure amb el desgast professional i la perduda de potencialitat dels serveis socials dedicats a infància i família i propostes per a la cura d'un mateix i dels equips.

Per què cuidar-se i a qui correspon la responsabilitat?

La tensió i fins i tot de vegades l'agressivitat són components de desgast que apareixen amb freqüència en la relació d'ajuda amb infants, adolescents i les seves famílies. Entenent aquestes com un element de dolor,  d’ algú que està patint i pretén donar una resposta, en ocasions apresa en la pròpia família, com manera de relacionar-se amb les seves dificultats amb els altres; sobretot en persones amb greus limitacions de poder manifestar els seus afectes amb paraules en l'àmbit de la relació social, i que actuen i posen de manifest en la relació amb els professionals.

En la relació d'ajuda les decisions han de ser participades, i el camí a seguir ha de consensuar-se una vegada i una altra amb la persona i ha de basar-se en el respecte mutu. Això estructura de relació / equip educatiu /social que obliga a contínues revisions. .El treball pot fer pensar al professional que els seus recursos estan esgotats, frustrant-se i culpabilitzant als usuaris de la seva situació. Amb el temps pot empitjorar-se tota la seva labor educativa establint-se una dinàmica relacional disfuncional, en el que s'ha denominat: “indefensió o desgast professional, o “síndrome d'estar cremat” això planteja que un objectiu permanent de la institució sigui cóm mantenir la il·lusió en la tasca i crear el clima laboral adequat en l'equip .Aquestes claus són bàsiques com també l'abordar les fallades organitzatives, els problemes interns d'apatia, inseguretat i hostilitat, així com les dificultats practiques ordinàries.

Una queixa constant dels professionals dels serveis socials i socioeducatius és però qui em cuida a mi?