Bienvenida


Comunidad de personas e instituciones, unidas en la distancia, para y por un mismo proyecto: la socialización del conocimiento.

Mostrando entradas con la etiqueta Educació Social. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Educació Social. Mostrar todas las entradas

La fuerza terapéutica de la metáfora

Cuando me matriculé en el Máster de terapia familiar socioeducativa, mi madre me preguntó para qué servía esto de la terapia familiar. Comencé por explicarle que una familia es un todo en el que cada miembro ocupa su lugar. Pero, ¿cómo seguir la explicación para que me comprendiera? Pensé que la mejor manera de ejemplificárselo sería usando una metáfora. “Mira mama, una familia es como una orquesta, formada por diferentes instrumentos, cada uno con una forma y un sonido diferenciado. Cada uno de los instrumentos forma parte de una sinfonía final, pero no podemos entender la sinfonía sólo escuchando los instrumentos uno por uno. Por eso en terapia familiar participan todos los miembros de la familia, siendo el terapeuta una especie de director de orquesta”. Si le hubiera dado una explicación demasiado teórica quizás mi madre no me hubiese comprendido. En ese sentido podemos decir que las metáforas funcionan como elemento clarificador y a la vez sirven de instrumento para ejemplificar aquello que queremos expresar de una manera más fácil.



Pero, ¿qué son las metáforas? La metáfora, del latín metaphora, y éste del griego homónimo que significa traslación, es un artificio del lenguaje que consiste en la aplicación de una palabra o una expresión a un objeto o a un concepto, al cual no denota literalmente, con el fin de sugerir una comparación y facilitar su comprensión. Etimológicamente significa “transferencia a una palabra del sentido de otra”.  La Real Academia de la Lengua Española la define como: “tropo que consiste en trasladar el sentido recto de las voces en otro figurado, en virtud de una comparación tácita. Alegoría en que unas palabras se toman en sentido recto y otras en sentido figurado”. La metáfora podría describirse como el proceso por el que se atribuye un nombre apropiado a una persona o cosa, con base en una analogía o en una comparación sobreentendida. Así cuando decimos que “alguien se muere de ganas” el oyente sabe que la idea que queremos transmitirle no es que la vida de esa persona está concluyendo, sino que su deseo es muy intenso.

La metáfora se expresa con palabras pero habitualmente nos remite a imágenes. Se dice que la percibimos a través del hemisferio derecho del cerebro, siendo esta zona la menos consciente de la persona, con lo que no se ponen en juego las defensas racionalizadoras. Expresiones como “con el agua al cuello” o “pillarse los dedos” nadie las entiende en su sentido literal, sino metafórico. La mayoría de refranes por ejemplo son expresiones metafóricas: “en boca cerrada no entran moscas”, “a quien buen árbol se arrima buena sombra le cobija”, etc. Cualquiera de estas expresiones o refranes evocan en quien las escucha una imagen que tiene un efecto impactante, del tipo “una imagen vale más que mil palabras”.

Vivimos en una cultura en la que se nos enseña a pensar de forma lógica-racional, en la familia, en la escuela, en el trabajo. Por ello, cuando tenemos un problema intentamos abordarlo de la forma más "racional" posible. Aunque emociones y procesos inconscientes afecten nuestras decisiones, nosotros intentamos o nos creemos que lo afrontamos todo de forma racional. El lenguaje explicativo, que se basa en el razonamiento, tiende a aislar y a fragmentar, a describir un hecho seguido de otro, de manera lineal. El lenguaje metafórico tiende a sintetizar y a combinar, une diferentes niveles de pensamiento y toca los sentimientos (Peggy Papp) y es determinante en la comprensión de las relaciones, alianzas, distancias emotivas, resistencias al cambio, etc. por lo que se genera una comprensión circular, sistémica.

Las metáforas, así como los relatos, llevan usándose desde hace muchos siglos para transmitir valores, conocimientos y tradiciones dentro de cada cultura. Podemos encontrar metáforas en la Biblia, en los cuentos y leyendas de las diferentes culturas, etc. No se limitan a las figuras retóricas sino que pueden encontrarse en varios ámbitos de la vida, pudiendo usarse con personas de cualquier edad e ideología. Historias, cuentos, anécdotas, metáforas, todos estos recursos tienen en común que siempre abordan un problema, transmiten un mensaje o expresan un principio moral. Lo que distingue a la metáfora del resto de recursos antes mencionados es la combinación de dos aspectos:
- Constituyen una forma de comunicación simbólica expresamente diseñada,
- Tienen una intención curativa o terapéutica.

La metáfora es otra forma de comunicar dentro del género de la historia. Toma una expresión de un campo de la experiencia y lo emplea para decir algo sobre otro campo de la experiencia. Implica establecer una comparación entre cosas que no son realmente iguales. Por eso puede usarse para aplicar una descripción, frase o historia a un objeto o acción que guarda un parecido imaginario, pero no literal. Es esa asociación imaginaria o simbólica lo que da a la metáfora fuerza terapéutica.
Las metáforas son recursos que, como hemos visto, solemos usar en nuestra cotidianidad y por tanto su uso puede trasladarse al contexto terapéutico, siendo expresadas por las familias y retomadas por el/la terapeuta o bien usadas por este/a como herramienta terapéutica. La elaboración simbólica que promueve la metáfora es muy importante en terapia, sobre todo cuando recoge elementos de la propia experiencia y del lenguaje de las familias o de alguno de sus miembros, permitiéndoles llegar a elaborar sus propias conclusiones.

La utilización de las metáforas se convierte en una herramienta ideal para la motivación, la comprensión y el cambio. La creatividad y el acierto de la metáfora activan el potencial humano de una forma natural; desbloqueando, liberando y construyendo algo nuevo. Aquello que es difícil de ser explicado con argumentos lógicos y teóricos puede ser explicado y comprendido mediante metáforas. Y todo aquello que no superan las palabras, sí lo hacen las metáforas.

SONIA BADIA
Educadora Social, Pedagoga, Terapeuta Familiar.
Trabaja en el Centro de acogida Talaia.



Licencia Creative Commons"La fuerza terapéutica de la metáfora" se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported

Entre líneas...

Las emociones están estrechamente vinculadas a la forma en que interpretamos las situaciones que nos ocurren. Por ello, ante un mismo hecho, personas distintas lo afrontan de manera distinta.  Ello nos informa que no son las circunstancias en sí lo que desencadenan las emociones sino la manera en que cada uno interpreta las mismas; aunque hay hechos que son vividos de forma similar.
¡Entre líneas pueden leerse tantas cosas...! El mensaje está ahí, oculto y sutil, entre las palabras pero fluyendo en las acciones. Leer entre líneas implica complicidad, conectar con uno mismo y con el otro, establecer un lazo estrecho que nos permite escuchar desde otro plano los pensamientos y las emociones, aquello que no es expresado de manera directa. Frecuentemente, optamos por ceñirnos al mensaje explícito, sin buscar más allá, porqué al hacerlo el camino es más cómodo y menos riesgoso, pues uno siempre puede parapetarse diciendo “nunca caí en eso” o “nunca dijiste nada”. Cuando intuimos que las cosas no son lo que parecen a veces surge el miedo y su asidua compañera de camino, “la negación”, y al ponerla en acción, cerramos la puerta a la posibilidad de afrontar un reto, un conflicto o sencillamente nos vetamos la experiencia de autoconocernos más o de conocer más al otro.
Entre líneas podemos leer la tristeza, el dolor, el enojo, la rabia, las ganas de ser reconocido, un reclamo, el miedo a la transgresión, pero también el amor incondicional, la gratitud por haber sido sorprendida por la emoción, el despertar de un sentimiento, el deseo de un encuentro, el anhelo de un beso, la necesidad de un abrazo, las ganas de querer volver a verle, el deseo de sentir de nuevo la presión de una mano agarrándote el antebrazo en su intento por explicarte que ya te entendió...

Fotografia: Bert Kaufmann
Hoy en día sabemos científicamente en que lugar del cerebro se desarrollan las emociones y incluso cómo funcionan, pero a pesar de saber tanto de ellas a veces no sabemos cómo escucharlas. La racionalidad ocupa gran parte de nuestra forma de vivir y existe poco espacio destinado al cuidado de lo emocional y cuando las circunstancias favorecen la conexión con nuestros sentimientos no entendemos que nos quieren decir,  no sabemos “leernos entre líneas” y ello acaba provocando un "brecha emocional” que puede conducirnos a la somatización de enfermedades y al bloqueo.

Para  aprender a identificar emociones puede ayudar acudir al baúl de nuestra infancia, abrir “la caja de pandora”, allá donde guardamos lo aprendido en nuestra familias. Los padres enseñamos a nuestros hijos con nuestras conductas, con aquello que decimos de modo expreso o indirecto y a través de nuestro propio modo de expresar o no las emociones. Así también aprendimos nosotros. Por ejemplo, si un niño cuando se enfada no es acompañado por sus padres, recibiendo como castigo por ello el rechazo, y ello es repetido con cierta frecuencia, podrá llegar a construir un comportamiento adulto dónde la expresión del enojo no tiene cabida y no es aceptada. Y así, podemos encontrar un gran abanico de aprendizajes que pueden hacerse siendo niños, que pasan desde entender que las emociones de los otros son más importantes que las propias o que hay que “ser feliz” todo el tiempo, hasta personas que han aprendido a “no sentir” y a ignorar sus sentimientos, mostrando su confianza exclusivamente en la lógica. Llegar a descubrir las reglas relacionales familiares, más o menos encubiertas, es lo que abre la puerta a la esperanza del cambio.

En resumen, leer entre líneas exige compromiso con nuestra voz interior, estar dispuesto a escucharse y a escuchar al otro adentrándose en el universo de la complejidad, el cual nos permite una nueva manera de “pensar” el mundo emocional y relacional.



ESTHER CAMÍ
Terapeuta Familiar
Directora Técnica y de Calidad de EDUVIC SCCL



Licencia Creative Commons"Entre líneas..." se encuentra bajo una se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported 


Un possible model integral d'intervenció de cura institucional

La supervisió està en relació amb la formació continuada i la cura dels equips. Aquest és un possible Model  integral d'intervenció de cura institucional en centres residencials en el qual un supervisor-consultor extern realitza trobades mensuals o bimensuals.

Quins han de ser els objectius principals d'aquesta supervisió?

Marooned via photopin cc
Generar un espai que afavoreixi la reflexió participativa en grup, que estimuli i aporti nivells de discussió més amplis sobre cada situació particular i /o individual, introduint l'autocrítica com element impulsor de la tasca.
Generar un espai d’anàlisi del cas, a partir d’ampliar la mirada dels professionals envers aspectes de l’infant i l’adolescent que van allà de la quotidianitat i l’explicació dels fets que ens aporta la família.
Propiciar la creativitat de l'equip en el disseny de models i estratègies relacionals,  educatives i institucionals, eficaces per a la resolució dels problemes plantejats.
Ajudar a desenvolupar les potencialitats professionals dels membres de l'equip.
Afavorir l'expressió i la integració de les ansietats subjacents de l'equip d'atenció, i promoure mecanismes de protecció per a detectar el malestar que produeix el treball.


Com han de ser els espais de supervisió d’equips i de supervisió de casos?
Espai d' oxigenació 
És un espai d’oxigenació que pretén que el grup pugui portar la càrrega emocional que comporta el treball; analitzant mitjançant la participació activa dels membres de l'equip les situacions amb les quals es troba a l'hora de fer les seves tasques. La intenció és ajudar a entendre les dificultats que es presenten en la relació professional per a arribar a les fites que es consideren possibles i pertinents per a cada infant i adolescent en cada etapa del procés.

Avaluar l'eficàcia de la pràctica professional en l'àmbit individual i grupal (processos, estratègies d'execució...) i anar valorant l'adaptació del programa de treball del centre a la realitat canviant en l'àmbit infància i família a cada moment.

El treball en els centres residencials exigeix d'accions coordinades en una mateixa direcció que requereix d'una meticulosa tasca de cooperació i potenciació entre tots els membres d'un equip, la qual cosa implica la recerca d'acords que permetin consonàncies entre diversitat d'estils educatius i socials i la sensibilitat pròpia d'entendre'ls per part de cada membre de l'equip.

Espai d'estratègia
Mitjançant l'anàlisi de casos es pretén visionar les situacions que per les seves característiques pertorben el desenvolupament dels processos socioeducatius i les dificultats amb les quals es troba l'educador. En les sessions de treball es focalitza i privilegia l'estudi del cas, a partir dels contactes realitzats amb la família, les tutories amb els infants i adolescents i les informacions provinents de la coordinació amb altres professionals de la xarxa , buscant desbloquejar la pràctica i orientar-la cap a fites per a cada cas i situació.

Per a això és necessari anar revisant i completant un diagnòstic operatiu de cada infant i adolescent, des d'una perspectiva individual, familiar i residencial que determini els problemes però que també permeti orientar als professionals del centre sobre el possible comportament del resident i la manera d'abordar-lo concretant els objectius de les intervencions educatives més adequades per a cada persona dintre del centre.




SUPERVISORA DOCENT EDUVIC-ESCOLA ITINERE
PRESIDENTA I DIRECTORA GENERAL D'EDUVIC SCCL





Licencia Creative Commons
"Un possible model integral d'intervenció de cura institucional" se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported 


Supervisió 5: Cuidar-te per cuidar


Si bé el compromís emocional amb que cada membre d'un equip de professionals d'un centre residencial o d'acolliment, viu els esdeveniments no és el mateix, sabem que conscient o inconscientment les emocions ens arriben, ens penetren i actuen dintre de nosaltres. Els mecanismes de defensa que tots utilitzem dependran fonamentalment dels recursos personals genuïns que cadascun hagi pogut desenvolupar al llarg de la seva vida.

És necessari un registre oportú i visibilització dels malestars i poder expressar-los lliurement. Els éssers humans aprenem a silenciar aquests senyals postergant la satisfacció de necessitats bàsiques o invisibilitzant les fonts de dolor i malestar. Una estratègia important d’autocura es refereix a recobrar la capacitat de registrar oportunament els malestars. Una gran quantitat dels trastorns que es descriuen com a conseqüència del burnout es relacionen amb no haver registrat oportunament font d'estrès o malestar, acumulant tensions per llargs períodes de temps que desemboquen en lesions o malalties. Recuperar la capacitat de registrar els malestars, tant els físics com els psicològics és un dels requisits fonamentals del autocura. Adonar-se quan hem de descansar, quan tenim gana, quan hem d'anar al bany. De la mateixa manera, ser capaç de registrar les molèsties psicològiques oportunament, és el que es relaciona amb estratègies adequades d’abordatge de conflictes. 

Una estratègia adequada és permetre'ns compartir amb altres membres de l'equip els sentiments de debilitat, cansament i esgotament i poder mostrar la por. Per exemple, després d'un episodi violent sobretot si ha sobrevingut una agressió, l’impacte és dur per a la persona que ha intervingut però també per a la resta de membres. Les situacions doloroses i perllongades silenciades tendeixen a produir un tremend malestar que pot manifestar-se en baixes laborals per estrès, ansietat i depressió. Un dels aspectes més inhabilitants de l'activitat professional és la por a reviure el dolor de la situació traumàtica. Si deixem que el dolor s'acumuli podem arribar a emmalaltir i som “mals malalts” i és freqüent trobar resistències a deixar-se ajudar. 

Hidden_vice
Cal donar-se temps i de vegades demanar ajuda professional per a elaborar les situacions traumàtiques que necessitin de buscar una sortida d'alleugeriment. A més les circumstàncies de vida de cada persona pot estar sotmesa a factors estressants o dolorosos. Una important responsabilitat és la cura de la salut pròpia. 

Un motiu de desgast sol ser la sobreimplicació en la vida dels educands o la projecció d'expectatives i objectius poc realistes, que solen veure's frustrats amb freqüència. Una distància adequada en la relació d'ajuda, que sigui “ni massa prop, ni lluny” ajuda. La distància, entesa no com alguna cosa física entre professional-infants, sinó com quelcom relacionat amb les responsabilitats, amb els límits i el lloc que ocupa cadascun en la tasca. Es poden establir relacions acollidores, càlides i afectives amb els infants i adolescents, i alhora saber captar on estan els límits de la relació d'ajuda (que correspon a cadascú) i el respecte mutu. Això requereix com a condició, acceptar les nostres pròpies limitacions i les dels nostres educands, sense que això signifiqui a priori un sentiment de frustració; només admetre que la nostra actitud ha de ser plàstica i requereix una bona dosi de paciència i tolerància i que moltes vegades serà necessari modificar la rigidesa dels nostres propis esquemes.

Cal tenir en compte la relació i les ressonàncies entre professionals i població atesa i la necessitat d'espais de buidament i  *descompressió. Es tracta de compartir la pesada càrrega emocional de l'impacte que provoquen continguts molt forts en la persona que els escolta. És freqüent que l'impacte emocional d'alguns esdeveniments traumàtics sigui tan fort que deixi al professional “ennuegat”, enganxat a aquesta situació, sense possibilitat de registrar o elaborar altres continguts fins que no es produeixi el buidatge. El buidatge té un efecte de descompressió, que és necessària per a poder seguir treballant. Hi ha necessitat de disposar d'espais personals d'oxigenació, que la persona pugui airejar-se, nodrir-se, en activitats absolutament allunyades de les temàtiques de treball; com per exemple la jardineria, la pesca o el muntanyisme, la lectura, l'artesania, la participació en grups i altres (Aron i Col. 2004). 

També cal contemplar i fomentar l'exercici físic. Les tensions del treball s'acumulen en el cos. La rigidesa, dolors musculars, dificultats per a agafar el son, mals de cap són símptomes, que poden alleujar-se dedicant espais periòdicament per a la cura del cos. El cos no ha de ser menyspreat i la cura no s'ha de concentrar només en la ment.

Ubicació de la responsabilitat on correspon. Evitar auto-responsabilitzar-se en excés i evitar culpar a uns altres. Els professionals s'enfronten a decisions importants de les persones que atenen en un clima d'urgència i poden cometre's errors. És important saber reconèixer-los, permetre-se'ls sense flagel•lar-se i aprendre per a les noves situacions que van a sorgir en el treball diari on una vegada i una altra van a sorgir problemes i prendre decisions. Un requisit per a un abordatge adequat de resolució de conflictes, és el que permet la reparació, especialment quan hi ha hagut dany com a conseqüència de la gestió inadequada i especialment en el dany de les relacions interprofessionals.

Seguir formant-se contínuament. És important rebre formació en aquelles perspectives teòriques que lliuren destreses instrumentals adequades per al tipus de treball. Recordem que una font important de desgast professional és la sensació d'ineficiència i d'incompetència. 


ADELA CAMÍ I DEALBERT
SUPERVISORA DOCENT EDUVIC-ESCOLA ITINERE
PRESIDENTA I DIRECTORA GENERAL D'EDUVIC SCCL





Licencia Creative Commons"Cuidar-te per cuidar - Supervisió V" se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported 

El ridícul com a catarsi·Cuidant el cuidador

El C.A. Talaia va participar el passat mes de Maig en la 3a Jornada de Centres Residencials d’Atenció a la Infància i l’Adolescència de Catalunya, organitzada per la FDAIA, que va tenir lloc el passat 10 de maig. La jornada amb el títol “Qui cuida el cuidador? La cura de l'educador/a davant del treball educatiu" va estar dedicada a l’esforç dels professionals de l’Educació Social per preservar-se del continu desgast professional i emocional al que per la seva feina es veu obligat.

En la jornada es va parlar àmpliament de la necessitat de la cura al cuidador, que en gran part ha de començar sabent posar en joc habilitats d’autocura i maneig de l’estrès, com a pas indispensable per a poder exercir una bona cura als demés.



El C.A. Talaia va ser seleccionat per presentar, de mà de Sònia Badia i de l’Aram Holgado, el curtmetratge que any rere any, van realitzant els professionals del centre, des dels educadors i l'equip tècnic, passant pel personal administratiu i de feines de casa i fins al personal de seguretat. Amb el títol “El ridícul com a catarsi" l'activitat es presenta com un vehicle per prevenir el burn-out, basat en el humor i fent èmfasi en potenciar les relacions personals d’una manera integral entre tots els professionals del centre.


Aquesta activitat que neix sense cap objectiu ni encàrrec, es converteix en una magnífica eina amb la que s’assoleixen diverses fites com la cohesió de grup, donar una altre visió de nosaltres, i sobretot riure de nosaltres amb nosaltres i amb les noies que estan al centre. Es va considerar important també que al ser una activitat voluntària, tant en participació com en implicació, l’experiència sempre està a la mida de les necessitats tant de grup com individuals.


Us deixem una mostra dels diferents curtmentratges musicals que s'han anat fent des de 2009


Ridícul com a catarsi from Talaia on Vimeo.

ARAM HOLGADO

SONIA BADIA
EDUCADORS DEL C.A.TALAIA
 
"El Ridícul com a Catarsi · Cuidant el cuidador" es troba sota una Llicència Creative Commons Atribución Compartir Igual 3.0 Unported




Educació Social - Noves tecnologies - Participació infantil

L’organització de xerrades, debats i conferències en relació al tema de la participació dels infants i els adolescents, així com la proliferació de diferents pràctiques de consells locals a tot el territori amb la culminació el darrer any de la constitució del Consell Nacional d’infants i adolescents de Catalunya (CNIAC) és un tema molt a la moda en aquests últims temps en l’àmbit de la infància.

Des d’EDUVIC-ESCOLA ITINERE pensem que la participació dels infants i els adolescents cal que passi a través del medi que cada dia està més present en la seva realitat quotidiana i en l’eix de les seves relacions: el món de l’audiovisual, i oblidar-nos de velles estructures clàssiques de participació en forma de consells generals en els que hi participen representants de cada servei.

En aquest sentit i amb la voluntat de seguir impulsant processos participatius i promoure el desenvolupament social i creatiu dels més joves, per tal d’augmentar les seves oportunitats d’expressió i la seva capacitat de reflexió crítica i, amb l’afany també de poder rebre les seves opinions, preocupacions, queixes i il·lusions, des d’EDUVIC-ESCOLA ITINERE pensem que cal apostar per un model d’intervenció educativa basat en les noves tecnologies i en els nous canals de comunicació existents

Per fer-ho hem creat en primer lloc la plataforma: “REACCIONA 2.0 ; una plataforma online privada, una xarxa de participació que compta amb diferents espais: Blog, Fórums, Espai d’opinió (entre d’altres) i que queda oberta a tots els usuaris dels diferents serveis  residencials (CRAE, Centre d'Acollida, Residència Maternal...)que gestionem. Per una banda, la mateixa pretén oferir un espai lliure en el que els infants i joves puguin crear espais de debat sobre les seves preocupacions. Per l’altra, possibilita un espai als responsables de l’entitat on llançar  preguntes per tal de conèixer l’opinió dels nois i noies sobre temàtiques concretes. Tot plegat, amb l’objectiu de poder fer el recull de queixes, suggeriments i noves propostes que serveixin per elaborar i definir futures accions a emprendre dins de la planificació estratègica de l’entitat.

A partir d’aquest primer debat a la xarxa i de les diferents assemblees dels serveis s’obre un espai de Taller de Creació Audiovisual per tal de canalitzar i reforçar mitjançant l’ús de les noves tecnologies les diferents propostes de millora, ja sigui a partir d’una mostra fotogràfica o un curtmetratge documental. El seu objectiu és poder aprendre a utilitzar la imatge i el so per comunicar missatges, així com aprendre a fer ús de la plataforma Reacciona 2.0 per fomentar el treball col·laboratiu i la difusió dels projectes en les xarxes socials.

Molts dels nois/es amb qui treballem construeixen sobre sí mateixos relats amb una percepció negativa com aprenents, fet que els porta a tenir una baixa motivació en la realització de certes activitats formals (escolar) i no formals. El fet de tenir la possibilitat de participar en una activitat com a subjecte actiu en un procés de creació, i a través d’una metodologia atractiva com són les noves tecnologies i els medis audiovisuals els permet generar relats alternatius sobre les capacitats d’un mateix com aprenent, al mateix temps que es representen nous significats, aportant amb aquests possibilitats de canvi.

Pensem que aquest procés d’aprenentatge ha de finalitzar amb la presentació dels diferents treballs a l’organització en forma de video-fòrum, convidant els representants de l’organització a debatre amb els nois per fer una recerca compartida de les opcions de millora a partir de les seves propostes. Així mateix, pensem que és important fomentar la difusió a través de la xarxa ja que pensem que de les seves propostes també s’hi podran veure reflectits altres infants i joves arreu del territori.

Així mateix us deixem algunes altres webs on també hi podreu trobar informació interessant en relació a la temàtica.