Per desgràcia, un fenomen comú a l'equip d'un centre residencial o un centre d'acolliment i altres
institucions d'ajuda és la síndrome d'esgotament o cremat. Es caracteritza per
un desgast de la persona o per un esgotament causat per l'excessiva demanda
d'energies, de fortalesa o de recursos i pot ser causa de trastorns psicològics
greus, de l'abandó de la professió o del camp de treball. Són habituals les
baixes laborals atribuïbles l ‘ estrès o
depressió que no obstant això tenen el seu origen en un desgast emocional o
algun fet traumàtic (agressió d'un resident, per exemple).

El desgast es veu facilitat per
dificultats originades pels propis professionals com per exemple, deficient
formació, falta d'interès i escassa motivació. Poden apareixen actituds poc
adequades i gens receptives com són actituds passives, d'inhibició, derivativa, paternalista
i compassiva o repressiva i de rebot amb desconfiança mútua. El burnout (cansament emocional, pèrdua de empatia, baix rendiment), s'associa amb baixa
satisfacció professional, por a cometre errors, escassesa de recursos extraprofesionals, menor preparació, juntament
amb demandes i expectatives excessives (Ochoa 1997).
L'obligació de realitzar moltes funcions
i de relacionar-se simultàniament amb els residents, altres professionals i la
comunitat, al costat de la pressió a la qual estan sotmesos és una de les
causes del “cremar-se”.
La intervenció amb els infants,
adolescents i les seves famílies han de ser vistos, com un sistema de canvi
continu on sempre és desitjable la innovació i on existeix el perill de
“l'ancoratge” del model pel cansament del personal, així com per la necessitat
de complir infinitat de respostes dintre d'un sistema ampli. La resposta ha de
donar-se dintre d'una xarxa d'intervenció social. I ha d'estar oberta a realitzar
els canvis adaptatius oportuns a cada moment. A més, és necessària una
supervisió als membres de l'equip que ajudi a rescatar-los d'una forma de
sofriment humà, que en la mesura que no trobi alleugeriment, impregna de
decepció i pessimisme a les institucions desencadenant mecanismes defensius
intensos en educands, familiars i equip
que contribueixen al malestar.
Cuidar-se un mateix en l'equip i
la institució
La cura és una responsabilitat personal de cada professional i ha d'assumir-lo com a tal. És molt important la visualització d'un mateix com professional de risc i el desenvolupament de factors protectors. Sol ser habitual en els professionals dedicats a l'atenció un sentiment de omnipotència, un “puc amb tot” i mecanismes de defensa com la negació, posant en l'altre la capacitat de deteriorar-se. En ocasions la por a no ser vist com a competent davant la complexitat de la problemàtica present i les inseguretats a “no ser un bon professional” poden dur a ocultar fets traumàtics que puguin estar succeint en el treball.
SUPERVISORA DOCENT EDUVIC-ESCOLA ITINERE
PRESIDENTA I DIRECTORA GENERAL D'EDUVIC SCCL

No hay comentarios:
Publicar un comentario